Segons l'Acadèmia Valenciana de la llengua Tern es defineix com “un conjunt de tres coses d’una mateixa espècie”. Com en considere una “espècie d’artista plàstic” vaig trobar aquest terme perfecte per a definir aquesta exposició, en presentar tres propostes artístiques, on dialoguen conceptes, materials i tècniques entre si en la Sala Soler Blasco del Museu Arqueològic i Etnogràfic de Xàbia.

Un dels nexes comuns entre aquestes sèries, és la reflexió sobre l’acte creatiu en si, entés com una tasca que s’inicia amb un concepte o una idea que es plasma mitjançant un procés de prova i error amb els materials i acaba amb una reflexió de l'objecte creat on s’analitzen els resultats obtinguts per a intentar marcar els posteriors passos a seguir.

És una cerca contínua, frustrant i gratificant on no cal perdre mai el fil inicial, ni embolicar-lo en un cabdell d'idees pròpies o alienes per a continuar i portar a bon terme la creació plàstica. Aquesta idea inicial pot mutar en el camí i evolucionar, però sempre s'ha de trobar unes pautes que es puguen definir, acotar i repetir en posteriors obres per a formar una sèrie on es plasma la idea inicial i el seu desenvolupament.

En aquesta lluita desigual entres les idees, les possibilitats econòmiques per dur-les a terme, les circumstàncies vitals, els coneixements artístics i tècnics, els materials i suports, l'espai on es creen, el lloc on s’exposen, la pandèmia global i l'ego personal sempre present, es troba Tern, amb les sèries que es desenvolupen en aquesta exposició: Schwindel, Ego i Tricromies, despullades de tota simbologia i representació, però carregades de color, gestualitat i emoció i que marquen el meu procés creatiu actual.